Hola a tots i totes.
Mentre no arriben els llibres, us explico una història.
Per cert, algú de vosaltres es diu Narcís?
És la història de Narcís i Eco.
Eco era una ninfa molt xerrapeta. Bona noia, però xerraire com una mala cosa.
Ajudava a la deesa Hera, principal deesa de La Terra.
La deesa volia conquistar un novio nou, però el que ja tenia no la deixava.
Eco, la ninfa, va dir-li que ja distreuria el novio antic amb la seva xerrameca i així ho va fer.
Però el novio va veure la trampa i va llençar una maledicció sobre Eco condemnant-la a que solament pogués repetir les últimes paraules que sentís.
Pobre Eco. Ja no podia parlar i parlar, que era el que més li agradava i el que millor sabia fer.
Se'n va anar al camp a plorar la seva pena.
txan txan txan!!!!!
Al mig del camp hi havia el noi més guapo que mai us pogueu imaginar!
Era tan guapo que estava enamorat d'ell mateix: es passava els dies amirallant-se en els rius i els llacs. Es deia Narcís.
Eco es va enamorar. (sí sí, ja ho veieu, l'amor està en quasi tots els contes)
Però no podia parlar.
Va fer soroll tirant pedres a la vora de Narcís i Narcís va dir:
- Què passa?
- Passa, passa, passa - va contestar Eco.
- Que hi ha algú per aquí? - va dir Narcís?
- Aquí, aquí, aquí...
Narcís, enfadat del joc, va tornar a mirar-se al mirall del llac i la pobra Eco es va posar a plorar.
La deesa Hera, a qui Eco havia ajudat, va castigar Narcís, que era tan presumit que no es fixava en res més que en ell mateix i el va convertir en una flor, sempre al costat dels llacs.
Per això encara avuí tenim una flor que es diu Narcís i un fenòmen sonor que es diu Eco.
